Primera generacióDes de la meva infantesa, havia sentit explicar el canvi d’ofici del meu avi, però mai li havia donat la importància que després de gran he reconegut, doncs en realitat va estar poc temps, treballant sota l’ensenyament del seu cunyat, com a mestre pastisser. Crec que era un home de més de trenta anys, quan va integrar-se al nou ofici, i el va aprendre a fons, amb tota perfecció i amb la diversitat de productes que elaboraven, és per admirar. Actualment, es segueixen fent quasi totes les especialitats d’aquella època, traspassades curosament de generació en generació: un gran assortit de pastes seques, borregos, secalls, torradetes, melindros, modernistes, carquinyolis, rosquilles, ametllats, cocos, cubans, panellets per la Setmana de Tots Sants, neules i gran varietat de torrons, tortells entorxats i de massapà per les festes nadalenques, flaones i coques de greixons en les seves diades, bunyols durant la quaresma...
A la tardor es feia la crema de codonys, el dit "membrillo" que es venia durant tot l’any i es confitaven tota classe de fruites, que necessitaven per diferents especialitats. Tot això es pastava i s'elaborava a mà. S’ajudaven solament d’una màquina, amb una roda enorme i una maneta per fer-la girar, necessitaven una gran força corporal. Jo encara recordo aquesta màquina, era per triturar els fruits secs.
El record que jo tinc del meu avi es d’un home metòdic, ordenat, poc comunicatiu, autoritari, contrari a les modernitats, com per exemple, anar introduint maquinària per estalviar-se esforç humà. La primera màquina de pastar que compraren els fills, quan ells ja regentaven el negoci, al principi, no la volia veure funcionar. Després si quedava embadalit. Malgrat tot, ell fou el gran pilar, en el que es basa la nostra industria actual.
El meu avi Francesc, junt amb la seva esposa Teresa Solanes i més tard, amb els dos fills que aleshores, eren molt joves, seguiren endavant, superant segurament moltes dificultats.
La meva àvia Teresa fou una gran dona, humil, treballadora, sociable i oberta, sempre amb una gran relació amb els clients. Fins l’últim moment de la seva vida, morí als 88 anys, ajudava amb una feina molt especial. En aquella època, tota la fruita seca, ametlles, pinyons i avellanes que necessitaven per l’elaboració, era trencada a mà, d’una a una: es trencava sobre un peu de ferro i amb un martell, es picava la fruita que s’aguantava amb dos dits i el gra havia de quedar sencer. Després es separava de la clofolla; es feia sobre un gros garbell i es triava acuradament. Era molt laboriós, ella n’era una experta. Actualment encara hi ha persones que la recorden fent aquesta feina delicada.
Tornant a l’ordre cronològic dels fets, al 1.921, traslladaren la botiga i l’obrador, al núm. 18 del mateix carrer Barceloneta, amb moltes millors condicions de local, però amb molta senzillesa. La instal•lació comptava amb un forn de llenya, ubicat a la mateixa botiga, així els compradors podien veure com la pala del forner, es movia amb destresa, entrant i traient les pastes del forn, per la seva cocció i gaudint el mateix temps, d’una aroma deliciosa que s’escampava per tot l’establiment. Era com un petit espectacle i d’aquí ha perdurat a través dels anys, el nom de "Forn La Barceloneta", que la clientela li donà i que nosaltres hem mantingut.